Biografia

Manuel de Pedrolo va nàixer l’1 d’abril de 1918 al castell de l’Aranyó, al bell mig de la Segarra. Encara no dos anys després, va perdre la mare després del part del seu germà Ramon. A partir d’aquell dia qui cuidaria els dos xiquets seria la germana de la difunta, Daria, que es va comprometre a cuidar els petits a condició que el seu pare no tornés a casar-se. No ho va fer, però anava sovint a Barcelona al pis que tenia llogat al carrer Calvet i que seria on després viuria fins a la seua mort, l’escriptor.

Quan van començar al col·legi, els nens Pedrolo, ho van fer als Escolapis de Tàrrega. Tant la seua vestimenta com la seua actitud posaven de manifest les diferències amb la resta d’alumnes. Aquest fet, potser, va contribuir al seu caràcter, en part, rebel i tímid.

Els seus orígens, malgrat la renúncia que ell en va fer, eren aristocràtics per part de pare. La mare, en canvi, era filla d’un militar, Pío Sánchez de Molina, que es va instal·lar a Tàrrega i que va contraure matrimoni amb Clotilde Vidal Quer, hereva de cal Puntaire que es dedicaven a la venda de tèxtils, però que també tenien importants rendes agrícoles.

La meva raça era molt vella, i havia hagut de sofrir les conseqüències. L’arbre genealògic de la meva família era llarg com un raïm, i per bé que ningú no semblava donar-hi molta importància, en el fons pesava dintre nostre més que no volíem confessar. El pitjor, encara, eren tots aquests avis il·lustres que em posaven d’exemple. Dignitat, Responsabilitat. Cara Llarga. Credulitat. Escrúpols. Tot això, sense que fos exactament dit, m’ho fregaven pels ulls, me n’omplien les orelles. No era tolerable. En els moments de depressió i de lucidesa, perquè una cosa acompanya a l’altra, em prometia que mai no seria il·lustre, que mai no voldria dignitats, que defugiria tota mena d’honors.

El seu pare, Manuel de Pedrolo i Espona, hereu i darrer senyor de l’Aranyó, era, tot i que no va exercir mai, advocat -un advocat sense bufet reflexionaria l’escriptor- i seria una presència pesant, tota la vida, per a ell. Pertanyent a la Lliga, se n’acabaria desmarcant per passar a formar part de l’escissió d’aquest partit, Acció Catalana. A l’Apòcrif U, Gerard Cardona i Tremoleda, alter ego de Pedrolo i Espona, és descrit així:

En aquell moment, el senyor Gerard Cardona, havia estat nomenat, gairebé simultàniament, jutge municipal i president de la renovada Acció Catalana, potser, això darrer, perquè es pretenia amic d’en Nicolau d’Olwer [...] Era llavors de la llei de Contractes de Conreu, i el pare estava molt preocupat, no pensava en res més. No li convenia, és clar. Sempre tenia reunions amb altres propietaris, es tornà a atansar a algunes persones de la Lliga que no li feien bona cara des que es passà a l’Acció Catalana [...] Tractava la gent amb condescendència, si vols, però els tractava; participava en tota mena d’activitats, era un puntal del casino, organitzava actes culturals, feia conferències... Jo què sé! Érem nosaltres que no hi teníem res a veure, amb tot això. No sé si era simpàtic a la gent; potser no. Però era actiu, sabia imposar-se, fer valer el nom d’altres persones que havien estudiat amb ell, o que coneixia de Barcelona, i que aleshores ocupaven llocs importants o, per una raó o altra, feien parlar d’ells. Fos com fos en la vida local s’hi comptava, amb el pare.

Manuel de Pedrolo i Espona havia estudiat Dret a la Universitat de Barcelona (promoció 1909-10) i es va casar, el 28 de febrer de 1917 a l’Abadia de Montserrat, amb la targarina Clotilde Sánchez de Molina i es va establir a Tàrrega. El matrimoni va tenir dos fills: Manuel, futur escriptor, i Ramon, mort a dinou anys d’edat. En el part del germà Ramon va morir la mare a causa d’una septicèmia puerperal.  Aleshores, Manuel de Pedrolo i d’Espona, vidu i amb dos fills, va decidir d'instal·lar-se a cal Molina (carrer Major, 5 de Tàrrega) amb la seva cunyada, Daria Sánchez de Molina, que, des d’aleshores, s’ocuparia dels tres homes mentre que el vidu s’encarregaria d’administrar el  patrimoni de la muller morta i de la cunyada, vivint com un rendista il·lustrat. I és que el seu sogre, Don Pío Sánchez de Molina, era un militar liberal que havia aconseguit el grau de coronel i, que, retirat a la ciutat de Tàrrega, es va casar amb Clotilde Vidal, l’hereva de cal Puntaire del carrer Major, una gent dedicada a la venda de tèxtils, però que també tenia rendes agrícoles. El matrimoni va tenir tres filles: Daria, Àurea, que va morir encara infant, i Clotilde, futura mare de l'escriptor, que era la més petita.

Manuel fill, aniria escrivint i guanyant premis, amb una recepció de públic i crítica molt bona. En aquest moment va iniciar la seva faceta de traductor —ara al català— que li permetria d'endinsar-se —una traducció és una immersió profunda— en els autors que l'apassionaven i donar-los a conèixer al públic català.

Pedrolo pensava que la literatura catalana havia pecat de pairalista. Les seves lectures, encaminades pel seu pare, havien anat cap a una altra banda. Li interessaven molt els novel·listes americans del moment i els francesos: Dos Passos, Faulkner, Steinberg, Camus, Sartre, Lautrémont, Hemingway, Joyce, el nouveau roman ... L'interessaven i, també, el van influir. El trasbalsava i l'impressionava l'existencialisme, que tant s'assimilava a la seva manera de rumiar, i tant en les seves traduccions com en les seves novel.les de l'època, va fer una aportació molt important a aquest corrent filosòfic —tan ple de preguntes— a la cultura catalana. Dels novel·listes americans, n'apreciava la voluntat d'objectivisme i la manca de sentimentalisme, que no de sensibilitat.

Lector informador d'Edicions 62, va dirigir-hi "La Cua de Palla", la primera col·lecció de novel·la negra en llengua catalana. A part de triar-ne els títols, en va taduir alguns i també i va aportar obra pròpia.

Després d'haver cultivat la poesia —és Mestre en Gai Saber—, el teatre, la narració curta, amb obres de molt bona qualitat, es va dedicar primordialment a la novel·la i a l'assaig periodístic. Junt amb Josep Pla -tan divergents d'idees— és l'autor en llengua catalana més llegit.

La vida retirada que va dur sempre s'accentuà encara més: només acceptaria entrevistes si parlaven de la independència de Catalunya. Cap diari, cap revista, cap emissora de ràdio, i encara menys la televisió catalana, no gosaven o no podien enfocar aquest tema. Pedrolo, que estimava intensament el seu país, no veu que la nova democràcia avanci cap a l'alliberament ple que ell voldria; fins veu retrocedir un tema delicat, però que fins aleshores era plantejable: el d'estructurar una forma d'unió entre els Països Catalans. La Constitució espanyola, que tants catalans havien votat ho prohibeix expressament, i les forces polítiques no solament van abandonar el tema sinó que feien afirmacions rotundes en contra. Aquesta situació i d'altres el van deprimir profundament. 

La seva obra, cada vegada més complexa, ja no tenia aquell acolliment que havia tingut i a la universitat no se l'estudiava ni encara se l'estudia. Va deixar d'escriure novel·les i va redactar un Diari on continuaria exposant les seves idees, inserint petits contes o poemes mentre ens feia testimonis de la seva malaltia que va durar més d'un any i acabarà sent definitiva. 

Manuel de Pedrolo va morir el 26 de juny de 1990 a la ciutat de Barcelona