Introducció

Manuel de Pedrolo, autor prolífic i compromès, va destacar per la diversitat de la seva obra i per unes conviccions polítiques fermes que el van convertir en una figura central però incòmoda de la cultura catalana.
Malgrat la intensa censura franquista i les tensions amb el poder, va mantenir-se fidel a les seves idees i va deixar un llegat literari ampli, innovador i influent.

Gèneres i estil

Va conrear tots els gèneres literaris: a més de la narrativa, i especialment la novel·la, que constitueix, amb diferència, el gruix de la seua producció, va ser autor d’alguns volums de poesia (Ésser en el món, 1949; Simplement sobre la terra, 1983 i Arreu on valguin les paraules, els homes, 1975) i d’una obra teatral comparativament poc extensa però significativa (Cruma, 1958; La nostra mort de cada dia, 1958; Homes i No, 1959; Tècnica de cambra, 1961; Algú a l’altre cap de peça, 1962; Darrera versió per ara, 1963; Situació bis, 1964; Pell vella al fons del pou, 1976; Aquesta nit tanquem, 1978; Aquesta matinada i potser per sempre, 1980; D’ara a demà, 1982, etc.), que hom ha classificat dins el teatre de l’absurd. Els grans temes que dominen aquestes peces —els personatges de les quals són, quasi sempre, abstraccions genèriques, no individus— són la problemàtica de la llibertat i de la comunicació entre els homes. La seua activitat com a autor teatral en el seu inici, tot i el desmentiment de l’autor, fou vinculada al teatre de l’absurd dominant a l’Europa de l’època. En tot cas, sovint, ens trobem en situacions asfixiants i homes que lluiten i cerquen d'obtenir la llibertat. Tota la seua obra dramàtica va ser recollida en dos volums a Teatre (1999-2000). Com a poeta, amb una irregular publicació i coneixement, ha calgut esperar l’edició pòstuma del 1996 per a tenir la seua obra recollida a Obra poètica completa 1931-1990.

Pedrolo va col·laborar com a articulista en la majoria de les revistes catalanes: Pont Blau, Raixa, Inquietud, Revista de Catalunya, Quart Creixent, Serra d’Or, Oriflama, Canigó, Avui, etc., i es va convertir en una referència intel·lectual de l’antifranquisme i el catalanisme. Amb la transició al règim de monarquia constitucional espanyola va fer explícit un independentisme sense concessions que li va costar, segons alguns, una certa marginació tant literària com en l’opinió pública. Va mantenir una presència constant a la premsa escrita amb articles de reflexió nacionalista que va recollir en diversos llibres com Els elefants són contagiosos (1974). Al final de la seua vida va reunir parts dels seus dietaris a Darrers diaris inèdits. Blocs 1988-1990 (1991), que ja van aparèixer pòstumament com a Diari 1986 (1998) i Dietari 1987 (1999). També es va publicar el seu Epistolari (1997), a cura de Xavier Garcia.

Va obtenir diversos premis literaris, entre d’altres el Joanot Martorell, el Víctor Català, el Sant Jordi, el Prudenci Bertrana i el d’Honor de les Lletres Catalanes (1979). Coneixedor de la llengua anglesa, va ser assessor literari i traductor de l’Editorial Albor, i va dirigir la col·lecció La Cua de Palla d’Edicions 62. Va traduir, entre d’altres, obres de William Faulkner, Jack Kerouac, John Dos Passos, Margaret Millar, etc. Va ser un dels introductors de la novel·la nord-americana contemporània a la literatura catalana, i també d’autors francesos, entre els quals Alain Robbe-Grillet.

Manuel de Pedrolo va ser l'escriptor més perseguit per la censura franquista. Si es consideren els llibres escrits i publicats entre 1949 i 1980, de mitjana els manuscrits de Pedrolo van haver d'esperar a ser publicats vuit anys en narrativa, cinc en poesia i deu en teatre. En aquest període, trenta-tres llibres van haver d'esperar més de deu anys abans de ser publicats; tres d'ells (L'interior és el final, Fronteres interiors i La nit horitzontal), més de vint anys.

Els primers editors disposats a passar manuscrits de Pedrolo pel procés de censura van ser les editorials Arca, Albertí, Moll i Selecta. Davant la dificultat de trobar editorials que s'atrevissin a presentar els seus manuscrits a censura, Pedrolo, com altres escriptors, va utilitzar l'obligació de les editorials de publicar obres premiades, com ell mateix reconeixia en una entrevista de Josep Maria Espinàs a la revista Serra d'Or:

A aquests premis —em diu— ja no hi hauríem d'anar, els qui tenim un historial de novel·listes. Seria lògic que els premis se'ls disputessin els escriptors més joves, o nous, per a fer-se un nom i obrir-se el món editorial. Però a Catalunya passa una cosa estranya —almenys a mi: tinc el nom, però no tinc els editors. Llavors em cal anar als premis per forçar d'aquesta manera, la publicació d'un llibre. Haver-ne publicat disset no em serveix, encara, perquè m'acceptin el llibre divuit.
(…) Un premi es justificaria si, després de guanyar-lo, l'escriptor pogués fer ja una normal carrera literària.

Els principals criteris aplicats per censurar l'obra de Pedrolo van ser «allò que diem catalanisme, opinions polítiques, religió, moral sexual i llenguatge indecorós». A aquests arguments se li podia afegir també, com en el cas de la novel·la Un amor fora ciutat (1959), la qualitat literària de l'obra: «Por todo ello, y sobre todo por la excelente calidad literaria de la obra, consideramos a esta de gravemente peligrosa y en todo caso como atentatoria a la moral pública, conforme a la reiterada jurisprudencia del Tribunal Supremo sobre el homosexualismo. En consecuencia no debe ser aceptado el depósito y si ser puesta la obra a disposición del Ministerio Fiscal» («Per tot això, i sobretot per l'excel·lent qualitat literària de l'obra, considerem a aquesta de greument perillosa i en tot cas com a atemptatòria a la moral pública, conforme a la reiterada jurisprudència del Tribunal Suprem sobre l'homosexualitat. En conseqüència, no ha de ser acceptat el dipòsit i sí ser posada l'obra a la disposició del Ministeri Fiscal»).

Pedrolo va assajar tota mena d'innovacions en les seues novel·les, en les quals, independentment del tema, va dibuixar, sempre amb un fort realisme, l'aventura de l'individu subjecte a la seua qualitat humana, amb totes les contradiccions que això implica. Va fer alguna aproximació a la literatura de l'absurd. Va ser un escriptor ambiciós que va produir una obra abundant i diversa, repartida entre nombrosos subgèneres. L'obra de Pedrolo va des de novel·les realistes fins a novel·les amb un gran idealisme simbòlic, passant per policíaques i psicològiques. Malgrat que va cultivar tots aquests estils, Pedrolo va saber donar molt de si, i va aconseguir que totes les seues obres fossin d'una gran qualitat. No li van importar les censures dels editors ni les maneres de pensar contradictòries a la seua, sinó que va ser fidel a les seues idees i va renunciar a escriure en castellà, encara que li hagués pogut portar millors beneficis econòmics. Finalment, cal destacar que Pedrolo va saber combinar i utilitzar amb gran destresa multitud de diferents estils, en va crear de nous i en tota la seua obra va mantenir la seua manera de pensar i la seua personalitat.