Narrativa
Introducció a la narrativa de Manuel de Pedrolo
Manuel de Pedrolo, un dels novel·listes més prolífics de la literatura catalana del segle XX, també va ser, en vida, un dels escriptors més llegits des de la dècada de mil nou-cents cinquanta fins a la seua mort. Com ell afirmava, va ser un clandestí en una societat segrestada. Segurament això va fer que fos un escriptor insubornable al llarg de la dictadura franquista i un intel·lectual aïllat en una democràcia que, al seu parer, va desdibuixar clarament les llibertats col·lectives i sobretot les llibertats nacionals dels Països Catalans. La seua és, sense cap mena de dubtes, una novel·lística de gran importància dins del conjunt de la literatura catalana. El seu radical concepte de la creativitat i el seu fort compromís ideològic el situen en un moment cabdal dins la història cultural catalana. Precisament, la constant crítica al sistema polític i la poca connivència amb els intel·lectuals del seu moment van provocar un silenci de la crítica al voltant de la seua obra i un aïllament que va provocar que, en els darrers anys de la seua vida, visqués en un desànim profund.
Una totalitat creativa
Els únics límits entre Pedrolo i la seva obra els va imposar la imaginació. Ni la més estricta censura política o moral no es va interposar en el seu projecte literari, com ho mostra el desfasament cronològic, provocat per aquella institució, que hi ha entre la data de redacció i la publicació de moltes de les seves obres. Com Un amor fora ciutat [Un amor extramurs], novel·la de temàtica homosexual des de la perspectiva de la psicoanàlisi, que, escrita el 1959, no es va poder publicar fins al 1970, i encara llavors va patir un procés judicial per escàndol públic.
Però Pedrolo és autor d'una obra més que d'obres: una totalitat significativa més enllà d'escoles o moviments estètics que va generar novel·les de caràcter realista (Estrictament personal, 1954), humorístic (Cops de bec a Pasadena, 1956), simbolista, textualista (Text/càncer, 1973), de ciència-ficció (Mecanoscrit del segon origen, 1973), policíac (Mossegar-se la cua, 1967), etc. Pedrolo, doncs, va transitar per tots els gèneres. De fet, va començar, com altres, fins i tot el seu admirat W. Faulkner.
En la producció dramàtica d'aquesta totalitat creativa, Pedrolo va aconseguir força èxits. Va ser traduït a diversos idiomes i àmpliament estrenat, fins i tot a la Sorbona de París, bressol del teatre de l'absurd, i és que a aquesta escola van adscriure part de la seua obra. Com a mostra, cal dir que Pedrolo va ser l'únic autor ibèric, valgui l'eufemisme, estudiat pel prestigiós crític Martin Esslin al seu Theatre of Absurdism. I també va escriure obres d'un altre tipus, per exemple, de la qualitat d'Homes i no (1957). En el fons, Pedrolo mai no es va considerar exactament un dramaturg; va passar que, en circumstàncies adverses per a la seva comunitat, va escriure teatre, i no és casual que en aparèixer Teixidor o Benet i Jornet minvés, fins a l'oblit, la producció: una solució de continuïtat per a una tradició truncada que l'autor es veia capaç de reflotar.
Ser novel·lista
Però ja des de molt jove Pedrolo vol ser novel·lista. Aquest és el vessant més important de la seva obra, en qualitat i quantitat, que suma unes 20.000 pàgines. Va ser, així mateix, un novel·lista que no va menysprear cap subgènere. Sempre, però, amb una vocació realista que entenia la ficció com una altra realitat.
Hem de destacar que Pedrolo es va desmarcar del realisme com a tradició mitjançant, entre d'altres, però sobretot, la novel·la psicològica, que va entendre també com una alter-realitat, influenciat, probablement, per les seves lectures freudianes; però també va cultivar el vessant ideològic, perquè havia mostrat la seva eficàcia per descriure'ns els aspectes socials a la manera de Zola. I encara hauríem de parlar dels rivets naturalistes com a polarització d'aquest realisme, l'intent de presentar-nos unes situacions límit. Fet i fet, va ser un heterodox que va introduir elements de ficció dins del terreny del realisme perquè pretenia subvertir la realitat a fi de reunir el màxim nombre de versemblances, de realitats narratives.
El cas paradigmàtic de "Temps obert"
Pedrolo, un veritable novel·lista més que un estilista, va reunir algunes obres seves a l'empara de sèries novel·lístiques: la trilogia "Anònims" (1970-1971) o les tetralogies "La terra prohibida" (1957) i "Apòcrifs" (1978-1983). D'aquests cicles narratius, el més considerable i el que reflecteix més clarament el concepte literari que volem reconstruir, aquella totalitat narrativa és, sens dubte, Temps obert (1963-1969), una sèrie que comprèn onze volums i que va quedar inacabada per la seua mateixa raó de ser. Es tracta d'un conjunt d'obres amb un protagonista únic, Daniel Bastida, que desenvolupen diverses situacions simultànies i excloents. Les nou primeres novel·les del cicle, que formen el primer llibre, presenten les diferents conseqüències derivades d'una mateixa situació conflictiva: un bombardeig durant la guerra d'Espanya al barri de Gràcia de Barcelona. Aquest atac aeri pot afectar la família Bastida, o perquè mor el pare o la mare, o perquè canviaran de barri, etc. Així, fins a nou diferents possibilitats, cadascuna de les quals es plasmarà en un volum que, alhora, genera una altra situació conflictiva, la qual, també, desenvolupa diverses situacions simultànies i excloents, però que seran coherents amb el passat que el protagonista arrossega des de la novel·la originària.
Es tracta d'una estructura novel·lística sense comparació en la literatura universal que el nostre autor ja va proposar el 1953 al conte "El millor novel·lista del món" i va assajar en diverses obres (Viure a la intempèrie, 1962) abans de trobar la seva forma final. Estructura, a més, que, a cada novel·la del cicle, rep un tractament diferent (novel·la epistolar, monòleg interior, desordre cronològic, visió calidoscòpica, etc.). Una preocupació formal que, a més de la recurrència dels grans tòpics temàtics, és probablement l'altra característica essencial de la narratologia de Pedrolo: la investigació d'un llenguatge/novel·la.
A més de ser llegit, Pedrolo va ser "seguit". Hi ha dos temes importantíssims en el seu pensament que van tenir la seva traducció adient en els seus escrits: l'alliberament de la dona i l'independentisme d'esquerres dels Països Catalans.
L'alliberament de la dona
L'alliberament de la dona és una constant en els seus escrits. La visió de l'escriptor anirà evolucionant al llarg de les seves obres. Les primeres reflecteixen la situació de repressió a què la dona es veu sotmesa. Les seves protagonistes són dones víctimes d'un ambient social patriarcal, que ni estudien ni treballen, en tot cas, les més modestes, només segueixen estudis primaris i d'altres d'específics per preparar-se a fer feines de suport a les tasques masculines. Situacions que reflecteixen dramàticament la realitat social i política dels anys cinquanta i seixanta. Aquestes dones no poden triar, els homes ho fan per elles. La seva vida està supeditada a la del seu company, que l'escull i n'és l'amo, perquè la manté i és el garant de la seva virtut, fora de la qual no hi ha vida possible. Quan això es trenca, no hi ha sortida per a aquest ésser de segona. Algunes dones són l'excepció: són les altres. Les que han "caigut" o les que, sense cap altra alternativa, es dediquen a la prostitució. Des d'allí, encara acullen, escolten i donen als homes una felicitat que no troben enlloc més. I, així i tot, aquests les menyspreen. Els protagonistes pedrolians que saben trobar aquestes dones són més "comprensius". El seu deseiximent sexual i la seva valentia com a desafiadores de l'ordre establert els trasbalsa i els admira. Però mai faran de cap d'elles la seva companya.
Aquests homes buscaran aquests trets en les dones "normals" i faran servir tota la seva eloqüència per convèncer-les de les seves qualitats amatòries i com són de positives per a elles i per al seu company home. Aquesta actitud anirà fent-se cada cop més admirativa i Pedrolo descriurà d'una forma molt naturalista, sense morbositats, i d'una manera paulatina —també així que la censura desapareix— les extraordinàries facultats de l'home i la dona de fer-se feliços a través del sexe. L'admiració per la capacitat sexual de la dona serà molt gran.
El pensament polític
A Pedrolo li interessa el marxisme per la seva anàlisi econòmica, per la seva afirmació d'ateisme, pel seu mètode dialèctic. En la seva visió del fet nacional el seu referent és Lenin. Pedrolo és un demòcrata convençut, tot i que sap que l'opinió pública és molt manipulable i que els detectors del poder saben fer-se-la seva. Però, precisament per això, creu que l'obligació del ciutadà és informar-se i fer sentir la seva veu. Respecte al fet nacional Pedrolo té una consciència clara de pertànyer a una comunitat nacional i no ha acceptat mai la situació de sotmetiment a la qual aquesta nació està subjecta. No l'ha acceptada durant el franquisme i n'ha pagat les conseqüències.
Passada la transició política i iniciada una època democràtica, a mesura que es perfilarà l'anomenat Estat de les Autonomies veurà que es basa més en renúncies que no pas en afirmacions. Segueix amb passió les diferents etapes del procés i comença a escriure articles clarament crítics o de rebuig de les situacions o dels fets que se succeeixen i que comenta amb extensos raonaments i amb una mirada severa. Es dol del desmantellament de la resistència politicocultural que durant els anys de dictadura ha mantingut el país en vida. Cap dels partits parlamentaris no s'ajustarà al seu ideal polític d'esquerra nacional i Pedrolo es marginarà del joc partidista tot mantenint contactes de simpatia amb els grupets que poden acostar-se a aquest ideal, que trobarà massa fragmentat i la unió dels quals no deixarà de reclamar.
Novel·les de Manuel de Pedrolo per ordre cronològic
Primeres edicions de l'obra de Manuel de Pedrolo
“Manuel de Pedrolo, - afirma Rafael Tasis a la revista Pont Blau dins l'article “Pedrolo, novel·lista inèdit” en un any prou llunyà com el 1954 - novel·lista i narrador és la revelació d'aquests darrers vint anys en el camp de la novel·la catalana i que, probablement, haurà d'ésser considerat com el novel·lista més important que s'hagi donat a Catalunya després de Narcís Oller. (...) Manuel de Pedrolo és el novel·lista català més considerable d'aquest segle”.
La seua obra és equidistant als dos grans corrents que van marcar la narrativa mundial de la postguerra: el conductisme i l’existencialisme. L'element transcendent, de vegades, l'empenyia cap al simbolisme, com és ara a "Totes les bèsties de càrrega", considerada una de les millors novel·les pedrolianes.
El ritme de les seues publicacions no sempre va respondre a l'oferta, sobretot perquè, per culpa de la censura, moltes de les seues novel·les no van poder ser publicades en el mateix moment que les escrivia.
Així, Cendra per Martina, de 1952, no es va poder publicar fins al 1967. Això va provocar sovint el desconcert dels seus seguidors, ja que després d'haver llegit una obra contemporània s'encaraven amb una que duia vint o més anys inèdita, per tornar després a la producció recent, fet que va dur molts comentaristes i certs crítics a fer apreciacions tan absurdes com poc fonamentades.
El món novel·lístic pedrolià és extraordinàriament divers i ric, tant pel que fa a la sorprenent imaginació que posa al servei de la causa dels homes i de les seues motivacions.
