Poesia

L'obra poètica de Manuel de Pedrolo, encara avui és molt desconeguda, perquè en vida de l'autor només se'n va publicar quatre llibres.

• Ésser en el món (1949), el segon per data d'escriptura, del qual es van vendre uns vuitanta exemplars.
• Arreu on valguin les paraules, els homes (1975), el catorzè per ordre cronològic –subratllem-ho, publicat vint-i-sis anys després de l'aparició d'Ésser en el món–, amb un tiratge de mil cinc-centes unitats.
• Anna (1982) –la segona part del volum Dimensions mentals, el sisè per ordre d'escriptura–, de setanta-cinc exemplars.
• Simplement sobre la terra (1983) el cinquè per data d'elaboració, amb dues-centes cinquanta unitats.

No seria fins al 1996 que va aparèixer l'edició de l'Obra poètica completa en dos volums a Pagès Editors, recopilada per Xavier Garcia. En aquests volums no hi havia la poesia visual.

Pedrolo no va trigar gaire a adonar-se que entre la seua poètica i el seu projecte literari i personal existia l'abisme de "l'art per l'art". Trobava la concepció estètica massa allunyada dels seus valors intel·lectuals. 

Va començar a experimentar amb composicions plàstico-literàries, dibuixos i cal·ligrames, cap als anys 70. L’any 1971 escriu el pròleg per l’antologia T/47 de Guillem Viladot, titulat “Principi de les cruïlles del món” i ens deixa més de 300 poemes sense cap ordre cronològic, en els originals pot observar-se un intent d’ordenació realitzat per ell mateix que ha estat impossible resseguir. Va arribar a tenir un projecte d’edició que no va fructificar. En un article de Guillem Viladot, escrit l’any 1981 i titulat “Poesia visual, una subversió”, explica la seva atracció per la plàstica, els textos visuals i les peces curtes que escapen del terreny habitual, com una mena de “realitzacions desintoxicadores”.

La crítica que Isidor Cònsul va fer en el seu dia de: Manuel de Pedrolo, Sobres, una edició a cura de Xavier García que va publicar la Diputació de Lleida el 1993, ens resumirà perfectament aquest apartat de l'obra de l'escriptor:

El desembre de 1990, Xavier Garcia presentà, a la revista "Cultura", un carés poc conegut en l'ofici de Manuel de Pedrolo: el de constructor de poesia visual. En un article adjunt donava notícia d'una trentena de poemes inèdits i ho mostrava, tot plegat, com un exemple de realitzacions més aviat insòlites i desconegudes de l'escriptor segarrenc. Tot i això, de fet ja s'advertia que no eren cap brossa a l'ull al corpus pedrolià ni una tendència aliena a l'esforç de globalitat o a l'esperit d'escriptor total que el distingien. Una prova tangible de pràctiques similars anteriors es troba en els jocs de recursos tipogràfics de les novel.les Espais de fecunditats irregular/s (1973) i Text/càncer (1974), i també en els malabarismes plàstics de Reserva d'inquisidors (1979) i Caus a cada cantonada (1985). I encara cal afegir un darrer detall: Manuel de Pedrolo no només s'exercità en l'esport de beneficis terapèutics que és la poesia visual. També sabia per quins corriols trescava la teoria del gènere, hi havia reflexionat poc o molt i fins redactà un assaig prou coherent,
Principi de les cruïlles del món, que féu de pòrtic a l'antologia de Guillem Viladot, Poesia T/47 (1971).

Polisèmia i transgressió d'un títol 
Els tres anys que han passat des de la mostra i l'article de Xavier Garcia han servit perquè la trentena de poemes visuals de què donava notícia hagin incubat una enorme llocada que els ha multiplicat per deu a mesura que es remenaven els papers inèdits de l'escriptor. I del nou
paquet de prop de tres-cents, l'antòleg n'ha triat una seixantena i els ha aplegat sota el títol de Sobres. La raó del títol es documenta en un testimoni de Guillem Viladot, l'any 1981. En un diari lleidatà, i parlant de Reserva d'inquisidors, es referí a una sèrie de poemes visuals que preparava Pedrolo amb el títol de Sobres i que no es publicaren. Només hi ha el dubte que aquest volum
de referència no sigui el que més tard sortí amb el nom de Caus a cada cantonada. Tot i això, queda clar que Sobres fou un títol pensat pel mateix Pedrolo: un títol humil i gens estirat, però d'una evident eficàcia. Són sobres en el sentit de restes i material de rebuig que s'aprofita per als "collages" (trossos de diari, papers diversos, cartolines... etc), i són sobres, també, en sentit postal. Sobretot perquè Pedrolo treballà un grapat d'aquests poemes visuals aprofitant les targes  d'invitació a actes culturals que acostumen a tenir la mida de sobre americà.

Aquest model d'invitació oferia a Pedrolo dues possibilitats d'ús complementàries. El tramat i la bona qualitat del paper dels targetons en fan un suport idoni per a treballar-hi amb materials pobres (tinta de rotuladors i bolígrafs fonamentalment), i permet, alhora, aprofitar la part de text que interessa o afegir-n'hi de nou. Per un altre costat, la tarja de convit a un acte literari fa possible una transgressió profunda a l'essència mateixa del tipus de cultura que anuncia. Ras i curt, permet
de matar el missatger i convertir la forma en fons, i el significant en significat. Un joc de  transgressions, a voltes simbòliques i unes altres reals, on abunden els tics habituals de la literatura pedroliana: el conreu de la ironia, la crítica del poder i una omnipresència de components eròtics. Un erotisme que senyoreja i domina bona part dels poemes en un moviment que tendeix a un ritual de sacralització totèmica del sexe femení.

Un metallenguatge poètic
La poesia visual es defineix a partir d'una interrelació d'imatge i missatge. Es a dir, la mena de metallenguatge poètic dins del qual l'escriptor es mou a l'entorn d'elements ideogramàtics. En els seixanta poemes que ha triat Xavier Garcia és pot resseguir un camí evolutiu que tendeix a prescindir del text per a recolzar-se, de manera creixent, en la força de conjunt de la imatge i en l'harmonia de tots dos components. La progressió és del tot evident quan es comparen les primeres
composicions de la mostra amb les darreres del volum. D'entrada, els dibuixos i els gràfics no sembla que tinguin cap altra funció que la de suport, orla estètica i acompanyament d'un text. Paulatinament, però, el lletrisme s'encongeix i assaja de fondre's en el tot del poema visual, en
un únic acoblament harmònic fet d'imatge i de paraula. Fet i fet, sempre hi ha tots dos  components, plàstica i literatura, encara que només sigui per la presència d'una sola lletra. Només en un cas es frega l'experiència dels límits i el poeta construeix a partir de l'absència del component literari.

En el cas de Manuel de Pedrolo potser no es tracta d'establir comparances ni de posar aquesta obra en paral.lel a les experiències de Joan Brossa, per exemple, o de Guillem Viladot. Potser n'hi ha prou apuntant que, els millors exemples, no desdiuen ni del Brossa més agut i escarnidor, ni del Viladot més mineral i alquímic. Tractant-se de Pedrolo, allò que sembla oportú de remarcar, una vegada més, és l'esforç per assolir la totalitat de veus i de registres, la necessitat de tocar tots els gèneres i de saber fer tots els papers de les auques literàries. Prou que ho deia, a Jordi Coca, en un exercici de lúcida autoironia. L'entrevistador li preguntava què en pensava de Manuel de Pedrolo i l'escriptor responia: Que no té mesura i que escriu com un forassenyat. Es un foll.

-Isidor Cònsul-

Exposicions i actes col·lectius

• 1980 - Participa amb una peça sense títol en l’exposició “Poesia visual dels Països Catalans” a Mataró
• 1990 - Dins el simposi “Rellegir Pedrolo” a Lleida, es van donar a conèixer uns pocs d’aquests poemes.
• 2000 - ’Ajuntament de Tàrrega fa un homenatge amb motiu del desè aniversari de la seva mort i varen ser exposats diversos poemes visuals.
• 2004 - S’exposen poemes en una exposició col·lectiva a Barcelona, titulada “Ombres i llunes”
• 2006 – Manuel de Pedrolo… o la paraula feta imatge. Recull de poesia concreta. Exposició al Museu Comarcal de Cervera.

EdicionsMuseu Comarcal de Cervera 

Àlbum poesia visual