Teatre

Es pot afirmar que l'obra teatral de Manuel de Pedrolo està influenciada per l'existencialisme i també pel teatre de l'absurd. El mateix Pedrolo va reconèixer que Cruma, la seua primera obra teatral, bevia plenament d'aquest corrent filosòfic i artístic. Ell, però deia que tan sols aquesta quedaria totalment encasellada dins aquest teatre de l'absurd i que les altres presenten matisos que les hi allunyen. Tot i això, reconeixia que aquest era l'únic camí per tal de dir coses poc conformista i poder passar la censura. En alguna entrevista deia:

...aquesta filosofia venia com un guant a la mà. Quan et trobes al final d'un món i, justament en aquell moment, et cauen als dits uns llibres que s'ocupen agònicament del final d'aquell món o d'un altre semblant, hi respons amb un moviment, amb un tropisme de planta ... ( ... ). Aleshores el descobriment d'un Heidegger o d'un Sartre, a part de l'altura intel.lectual d'aquests senyors, que és verament impressionant tant si hi combregues com si no hi combregues, havia de deixar senyal.  

L’any 1997 l’Ajuntament de Tàrrega publica a la col·lecció Natan, l’obra guanyadora de la beca Manuel de Pedrolo-Ciutat de Tàrrega “Anàlisi de l’obra dramàtica de Manuel de Pedrolo” de Ramon X. Rosselló Ivars.

L'obra teatral de Manuel de Pedrolo no és gaire nombrosa, usa tècniques de l'absurd per burlar el rigor de la censura franquista "per què us penseu que vaig escollir aquesta forma teatral tan abstracta, sinó per poder passar les defenses amb què es protegeix el sistema?   Si hagués concretat massa, i en una forma realista totalment entenedora a tothom, totes les meves obres s’haurien quedat al calaix.  Se’m plantejava aquest dilema: o no dir res (i tenir les obres al calaix equival a no dir res) o emprar un llenguatge que, sense dir-ho tot, insinués prou coses, perquè l’espectador o el lector atent pogués capir què em proposava.  No acceptava l’etiqueta de l’absurd," Jo més aviat en diria teatre abstracte".

En totes elles reflecteix el dubte, la incertesa, la impossibilitat d’arribar a cap conclusió sòlida.  Denuncia situacions que limiten les nostres llibertats  Escènicament, aquests conflictes suporten unes situacions tancades, angoixants, claustrofòbiques i els personatges estan sotmesos a accions rutinàries i inútils.

Ell sempre va defensar que no havia estat mai un dramaturg, es va desencensisar de la viabilitat escènica dels textos que anava escrivint.

Va cessar d’escriure teatre, segons ell mateix,  perquè era un gènere minoritari i volia arribar a la gent.  "No he tingut la mena de públic  que havia de tenir.  Si he escrit 15 obres n'he estrenades una mica més de la meitat, i sempre han estat estrenes d'una nit, o d'una tarda i una nit, o de dues nits. Se’n poden dir  funcions úniques, i ja sabem que a aquesta mena de funcions assisteix un públic minoritari, que hi va, o hi anava,  simplement perquè es tracta de teatre català, sense preocupar-se'n gairebé de res més.  Puc assegurar que s'aplaudia i de valent, però, que s'aplaudia.  Suposo que res d'allò que deia.  Un bon tant per cent d'espectadors no havia entès un borrall, i ho dic perquè ho sé positivament.  Però això era culpa meva.  Havia d'haver estat més clar, més directe.  Ara: Com ho podia ser en una situació com la nostra?.  Si ja tenia dificultats amb aquella mena de teatre, que hauria passat  si m'hagués decidit a escriure peces d'un tipus inequívocament realista?.”

El teatre pedrolià - Guillem-Jordi Graells “Serra d'Or n. 551” - el podem dividir en tres etapes si volem primfilar, tot i que, pròpiament, d'etapa només en té una de central, intensa i sòlida..... però aquesta part és la segona meitat de la dècada dels anys 50 - anys 1957 a 1959 -.  Aquesta etapa és una reflexió   rigorosa i complexa sobre alguns punts fonamentals de l'existència humana i les preguntes inquietants i eternes sobre alguns absurds o interrogants.  S'interroga sobre la solidaritat humana, el conformisme davant la realitat, l'afany de revolta i les seves dificultats, la recerca del coneixement, la incomunicació, la mort i la transcendència,  Escènicament, aquests conflictes suporten unes situacions tancades, angoixants, claustrofòbiques i els personatges estan sotmesos a accions rutinàries i inútils.

El teatre de Manuel de Pedrolo, segons Xavier Fàbregas és pessimista en la seva consideració dels problemes col·lectius i és una rigorosa transposició de la realitat, feta per mitjà d’ uns trets representatius que la sintetitzen i alhora la defineixen: 

Els personatges viuen abocats a llur món interior, a esbrinar-lo i a explicar-se’l, sense que això pressuposi manca d’interès envers el món d’altri. Molt sovint els personatges viuen presoners del present, intentant esbrinar llur origen, car tenen del passat tan sols un record imprecís.  Llur memòria els confon en evocar només un cúmul de sensacions.

 Els hereus de la cadira ( 1954 ).B. Teatral Millà 1980. Edicions 62, 1999 (Volum I Clàssics catalans del segle XX)

Un cirabotes que treballa en uns urinaris públics i que no creu que pugui passar-li res d’extraordinari, acaba de netejar les sabates d’un home que quan se'n va perd una carta. L’encarregat dels urinaris la llegeix i veu que es tracta de la carta d’una dona anomenada Carme dirigida al seu amant. El cirabotes, que creu que pot tractar-se de la seva muller, entén que aquest fet (es confirmin o no les seues sospites), ja li ha canviat la vida i que a partir d’ara s’ho mirarà tot d’una manera diferent.  Decideix deixar la seua esposa i la feina. La dona el visita i li assegura que la carta no és seua. El client torna a buscar la carta i li parla d’una altra Carme. El cirabotes creu que malgrat tot, s’ha convertit en un home i ha deixat de ser una bèstia. Decidit a conèixer aquesta altra Carme que l’ha fet canviar i convençut que el canvi no pot ser casual, s’acomiada de l’encarregat i el converteix en “hereu de la cadira” que feia servir per netejar sabates.

La nostra mort de cada dia ( 1956 ). Editorial Moll 195. Edicions 62, 1999 (Volum I Clàssics catalans del segle XX)

A "La nostra mort de cada dia" es proposa una anàlisi sobre el temps; cada personatge enfront de la mort reclama el seu temps i hi podem llegir: “la llargada d’una vida es mesura per una norma interior”.

Cruma ( 1957 ). Nereida 1958. Edicions 62, 1999 (Volum I Clàssics catalans del segle XX)

És el nom d'una mesura etrusca. Planteja el problema de l'autenticitat humana, i fins a quin punt això duu a l'aïllament i a una pèrdua de la realitat. És l'única obra que Pedrolo accepta que es consideri teatre de l'absurd

Pell vella al fons del pou ( 1957 ). Editorial Moll 1975. Edicions 62, 1999 (Volum I Clàssics catalans del segle XX)

El temor que la realitat exterior o el seus representants irrompin al món clos com a conseqüència d una infracció feta pels personatges a un codi tan rigorosament admès com mancat de sentit- frustra  l’afany d’investigació  i fa que l intent acabi en un amarg fracàs.

Homes i no ( 1957 ). Edicions 62 1984 (dins "Història de la Literatura Catalana"). Edicions 62, 1999 (Volum I Clàssics catalans del segle XX)

Els tabús personals i socials. La revolta de l'home contra tota mena de límits i que la superació d'un límit sempre en revela un altre de successiu. Amb l'eixamplament, encara que molt limitat, d'unes fronteres. És una peça immobilista

Situació bis  ( 1958 ). Occitània 1965. Edicions 62, 1999 (Volum I Clàssics catalans del segle XX)

Les estructures del poder. La que va més a fons en l'anàlisi política. És la perseverança en un error comprovat. Cal procedir a un canvi d'estructures, no a una substitució d'homes.

Algú a l'altre cap de peça ( 1958 ). Editorial Moll 1975. Edicions 62, 1999 (Volum I Clàssics catalans del segle XX)

Situa la seua problemàtica en el pla concret i pròxim. El límit amb el que ens trobem és la impossibilitat d'obtenir l objecte que es troba davant nostre i que no abastarem mai; presents, plenes de llum aparent, però només son boires quan volem saber el seu nom, conèixer-los autènticament.

Darrera versió, per ara ( 1958 ). Edicions 62 1971. Edicions 62, 1999 (Volum I Clàssics catalans del segle XX)

El déu identificable. La rebel·lió reeixida. Al moment de l’estrena hi va haver una campanya d’atacs periodístics tan virulents que fins i tot es va dir que l’obra  queia dintre el codi penal. Un crític va escriure que havia vist moltes obres anticlericals però cap de blasfema com aquesta. Va rebre atacs, fins i tot, de persones que no havien ni vist ni llegit la peça i en tenien prou amb l’opinió dels altres. Quan va intentar defensar-se, no va trobar on fer-ho.

Tècnica de cambra ( 1959 ). Editorial Moll 1964. Edicions 62, 2000 (Volum II Clàssics catalans del segle XX)

El procés cec, biològic. L’experiència de cada individu i amb el tema angoixant de la mort. El recomençar a zero. Traduïda a l’urdú per Zahida Zaidi. Anècdota sobre l’obra: Un espectador assegut darrere nostre - de la mare i jo que devia tenir 7 o 8 anys, comentava amb la seua dona que tot eren bestieses. Jo tampoc entenia res i quan li vaig preguntar a la mare i ella va explicar-mho, l'espectador de darrere nostre va exclamar: Ara ho entenc! És fantàstic!.

Sóc el defecte ( 1959 ). Editorial Moll 1975. Edicions 62, 1999 (Volum I Clàssics catalans del segle XX)

Planteja el tema del coneixement. L’evolució històrica del col·lectiu humà. No tot és inútil i repetitiu, l’home progressa, perquè l’experiència el duu al raonament. També hi trobem una crítica contundent a l’aïllament de l’intel·lectual.

Acompanyo qualsevol cos ( 1962 ). B. Teatral Millà 1979. Edicions 62, 1999 (Volum I Clàssics catalans del segle XX)

Planteja el tema de l’engany deliberat de la mala consciència.

Una caixa de cabals apareguda enmig d’un passadís, provoca un gran desconcert entre els habitants de l’immoble. En Nil, en Borra i la Bosniva (que es transforma en Carnàvia solament canviant-se de vestit) intenten esbrinar l’origen de la caixa i acaben trobant indicis sobre un tal Coliri, que no saben qui és, en una factura de la maternitat d’un hospital i en una misteriosa carta. Els tres comencen a dubtar sobre quin any és, sobre el número i el nom del carrer on viuen i finalment sobre si la caixa ja hi era, quan arriben dos homes a buscar la caixa i se l’enduen.

Bones notícies del sister ( 1962 ). B. Teatral Millà 1979. Edicions 62, 1999 (Volum I Clàssics catalans del segle XX)

Les sensacions comunes es refereixen a una mateixa certesa de culpabilitat: ha estat comès en algun temps i amb la participació de tots un crim que ara els obsessiona i els empeny a continuar plegats.

L'ús de la matèria ( 1963 ). Edicions 62 1977. Edicions 62, 1999 (Volum I Clàssics catalans del segle XX)

Al·lusió a la burocràcia. El mecanisme administratiu, vist des de dins. La missió dels funcionaris és reduir tot el contingut d'una enciclopèdia a una sola paraula.

Aquesta nit tanquem ( 1973 ). Edicions 62 1978. Edicions 62, 1999 (Volum I Clàssics catalans del segle XX)

La sentència ( 1966-1974 )- Edicions 62 2000. Edicions 62 1999 (Volum I Clàssics catalans del segle XX)

Ens enfronta amb violència a les regles particulars de la clandestinitat, amb els infiltrats del poder i la justificació (un parell d’anys abans de les primeres accions sagnants d’ETA).

D'ara a demà ( 1977 ). B. Teatral Millà 1982. Edicions 62, 1999 (Volum I Clàssics catalans del segle XX)

Suposa una crítica a la doble moral de la societat burgesa  i  desemmascara falsos prejudicis. Enfoca l'avortament des de tots els prismes ideològics. Les restriccions ètiques que enfronten una noia embarassada amb la seva família en l'època franquista.